Definició: Eina consistent en una aixada que tenia en lloc de pala una fulla de ferro que, per una banda, estava dividida en
dos (o tres: arpiots de tres puntes) forcons llargs i paral·lels i, per l’altra banda, tenia tall horitzontal o vertical, i que anava
posada al cap d’un mànec llarg que formava angle agut amb la fulla. Aquesta eina servia per cavar la terra, per arrabassar ceps, patates,...
Descripció: Constaven de les següents
parts: Mànec, escarpell (optatiu, però freqüent als arpiots grossos), ull, call, puntes i pues.
Aquesta eina d’acer, de cop, formava part d’una varietat “forçada” de la família de les aixades. Constava de dues pues paral·leles,
de punta rodona, en forma de forquilla i un ull quadrat per posar-li el mànec, formant angle agut. Els arpiots grossos portaven
l’escarpell que facilitava tallar arrels,… L’escarpell era així com una destraleta situada, habitualment, en posició longitudinal respecte a les pues dels arpiots. N’hi havia també d’altres, però menys freqüents, que tenien l’escarpell en posició transversal respecte a les pues.
Les esmentades pues feien entre 30-35 cm. de llargada, mentre que l’amplada era d’uns 12-15 cm. Les pues dels arpiots de cavar avellaners eren menys grui¬xudes, més senzilles,... perquè fossin més lleugers, però les puntes eren més amples i de forma convergent en els seus extrems. En aquest sentit, la fotografia corresponent no reflecteix aquesta forma.
Eren d’acer, tot d’una peça, sense soldadures. Els arpiots grossos podien ser de ferro amb acer adobat. Els arpiots eren més punters que una aixada, sobretot els arpiots grossos.