Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues. Van desaparèixer quasi totalment quan sortiren les modernes arades de ferro, que ofe- rien poques coses noves i interes- sants en llur nomenclatura. De forma exhaustiva, tenia les següents parts: Espiga (també dita espigó, llança, vara, timó), cargols, abraçadores o “cabolls”, garrot o “boleia”, clavilla, cameta, dental, taló o cua del dental, esteva, mantí, orellers, orelles, relia, estenellers o estenallers (cua, agulla, tascó), tascó i passallongues. Tot plegat feia un conjunt de quasi 3,5 m. de llargada i uns 25 cm. d’amplada. L arada de costat era la més antiga, la primera pollegana que hi va haver. Els exemplars que mostrem tenen més de 200 anys. També en deien l’arada del país. Era com l’arada de fusta però sense forcat. En sortia una vara o espigó (espiga) de fusta, que es lligava al collar, per al costat dret de l’animal. Pel cos- at esquerre sortia una “boleia” o garrot i a l’extrem s’hi enganxava un tirant que arribava també fins al collar de l’animal. Una vareta o suport de ferro anava en lagonal entre aquesta “boleia”, també dita garrot o bastó, i la cameta. Reforçava el conjunt.
Aquesta arada de costat va desaparèixer o adaptar-se en benefici de Tarada de rusta amb una cameta adaptada per anar amb forcat i sense la vara o espigó (espiga, timó). A l’extrem de la cameta de fusta s’hi va adaptar també una cameta de ferro per a entrar-hi aquest forcat, ja en temps de la francesa.
L’arada de costat era una autèntica pollegana o arada de fusta, amb Túnica excepció que en aquesta arada de fusta la cameta anava menys inclinada que a la e costat, perquè en aquesta última l’anava a buscar al collar de l’animal.